Reflexió

Hem patit una derrota sense pal•liatius. La més dura. Potser sí que ens ho mereixem, però; tant? Han pagat aquells que menys s’ho mereixen. És a dir, han pagat els plats trencats sense anar a dinar. A la campanya, s’ha volgut barrejar; cal dir-ho; molt hàbilment; una situació de crisi econòmica amb la gestió municipal. I si a això li poses unes dosis de moviment #15M, ja tens la recepta servida.

Però les coses no passen per que sí. La gent té la sensació que ens hem allunyat, que no pensem en ells, que els hem abandonat. I ens han donat quelcom més que un cop d’atenció. Si acceptem que la democràcia és un sistema imperfecte, però el millor de tots, hem d’acceptar que tenen raó i assumir-ne la derrota.


Estaríem parlant del que parlem aquests dies si no haguéssim perdut? No ho sabrem mai, però tot ha ajudat. El partit, que no és un ens heterogeni propi, si no que és una col•lectivitat humana, ha d’actuar com a tal, i estar de cara a la ciutadania. No podem estar d’esquena a ella, ni crear falses elits de dirigents imposats des de dalt.


Tots aquells que ens estimem el socialisme, i veiem al partit com a un medi, no com a una fi, som conscients que és el moment de canviar estructures i reprendre debats oberts de fa molt de temps però que no acabem de tancar mai. Potser hem intentat agafar a tanta gent que ha quedat desdibuixat. Però som un partit de classe, de masses. No som un partit oligàrquic ni de quadres. La teoria del “catch them all”, com dèiem molts, no funciona, i els clàssics sempre estan de moda.


Cal, més que mai, mirar-nos al mirall, i reconèixer-nos en el que se’ns reflexa.